Vaig dissenyar aquest ex-libris l'any 1998. L'original és bastant gran, ja que havia de ser exposat amb motiu de l'homenatge que es va fer a Mercè de Prat, més coneguda com a Mercedes de Prat, crec entendre, i és una opinió personal, pel seu matrimoni amb Cesáreo Rodríguez-Aguilera. He de dir per sorpresa meva, i encara amb escàndol, que ni Mercè de Prat ni Mercedes de Prat no tenen cap article a la Viquipèdia. Tan sols figura com la 'poetisa casada con Cesáreo Rodríguez-Aguilera' en l'entrada del marit. Així estem, encara. A continuació reprodueixo la versió que vaig publicar al meu llibre Dona i art o la dansa de Lilâ (Cossetània Edicions, 2010) de l'article publicat al diari Avui el 27 de gener de 1998.
Mercè de Prat,
‘in memoriam’
De Mercè de
Prat en vaig sentir a parlar per primera vegada a través de Dolors Oromí, una
artista del tapís molt coratjosa que ha sembrat de propostes estètiques ben
originals l’art de Penèlope a casa nostra. Anaven en tren direcció a Lleó. I en
un moment donat del viatge, Mercè de Prat va començar a animar tothom perquè es
fes el propòsit d’escriure algun vers... ¿Potser volia un trànsit més creatiu
entre els viatgers?
Ara he sabut que Mercè de Prat, que anava per
cantant de lied, que era diplomada en
psicologia i mestra ceramista, que havia fet periodisme i que havia traduït
Rainer Maria Rilke de l’alemany i Max Jacob del francès, també havia escrit
poesia. Un lloc entremig –prologat
per M. Aurèlia Capmany- ara se’ns presenta com un reflex del seu activíssim
itinerari vital.
D’aquest viatge existencial ens en va parlar
amb emoció el poeta i crític d’art José Corredor-Matheos –que havia conegut
Mercè de Prat l’any 1953- amb motiu de l’exposició homenatge que hem organitzat
el grup Dones Artistes Som 7, conjuntament amb l’Institut Català de la Dona. Mots que
tenen vida pròpia, va dir Corredor-Matheos, tot referint-se als seus
poemes, mots que ara ens la recorden.
Mercè de Prat havia cofundat, l’any 1959, els
Salons Femenins d’Art Actual, en els quals algunes de les components del grup
Dones artistes som 7 havien participat. Perquè si bé ara l’activitat artística
de la dona és reconeguda sense tants prejudicis sexistes, anys enrere no era
d’aquesta forma ni de bon tros: la tasca creativa femenina ha avançat, entre
altres raons, per la gosadia de moltes de aquelles dones pioneres, així com
gràcies a animadores culturals com ara Mercè de Prat.
Una de les activitats més rellevants de la
Mercè va ser, precisament, la de crítica d’art publicant els seus treballs
–rigorosos i cultes- en les més prestigioses revistes d’aquest àmbit creatiu.
No fa gaire llegia en un seu pròleg a l’exposició que el novembre passat feia a
Jaén la pintora d’harmonies paisatgístiques Conxa Ibàñez: L’art és una de les poques coses que ens salva de la vulgaritat.
En efecte. En el seu llibre Textos de estética taoísta, Lluís
Racionero escriu que l’art, avui, està
mancat de criteris estètics d’avaluació: tot s’hi val; i qualsevol es creu amb
qualitats per expressar-se, la confusió és immensa i la banalitat ineluctable.
Així ho havia percebut Mercè de Prat. Per aquesta raó va promocionar i
patrocinar un premi com el DONART. Premi que s’ha vist prestigiat per la
qualitat artística de les dones que l’han guanyat.
Fets de la vida quotidiana són manifestació
d’algun sentiment, d’alguna idea que els agullona. Algunes persones
converteixen en música, en poesia o en expressions plàstiques com la pintura
aquests sentiments, aquestes idees. Així, l’obra d’art constitueix la
manifestació sensible d’allò que de més sagrat tenim al nostre interior i que
busca manifestar-se. Mercè de Prat, amb la seva nodrida –i nodridora- vida
dedicada a la creació en tantes de les seves facetes, ha estat un model de vida
creativa. Reconèixer-ho no és només un acte de justícia: és també un primer
gest d’agraïment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada